Tradició vitivinícola catalana II

La fil·loxera modernitza la vitivinicultura

Però per entendre l'actual panorama vitivinícola català, hem de fer un salt i situar-nos a a la segona meitat del segle XIX amb l’aparició a Europa de tres malalties de la vinya importades d’Amèrica, el míldiu, l’oídium o cendrosa i la fil·loxera. Tot i que és aquesta darrera la més greu, va ser la crisi de l’oídium la que va fer importar ceps americans resistents a aquesta malaltia creada per fongs. Aquests ceps portaven amagada la plaga més global i devastadora de la història de la vinya, la fil·loxera, en forma de petit insecte que viu exclusivament de nodrir-se de plantes del gènere vitis. Els ceps americans, per proximitat continuada han desenvolupat mecanismes que les fa resistents a l’atac, tot i que en poden ser portadors. Així, abans que els científics trobessin la solució, des de la primera aparició de la cendrosa a França i la fil·loxera el 1862, aquest insecte minúscul, a una velocitat increïble d’uns vint-i-cinc quilòmetres per any, va arrabassar totes les vinyes franceses. Això va crear una demanda massiva de vins a la resta d’indrets elaboradors i un gran increment dels preus. Les plantacions es van multiplicar i la superfície de vinya va arribar ser el 40% de tot l’Estat, mentre els ports del País València, Catalunya, i Mallorca canalitzaven el 80% de les exportacions. 

Però aquest moment de màxima extensió de la viticultura es va estroncar quan, malgrat les esperances que el Pirineu pogués fer de barrera natural de la plaga, a Catalunya es van detectar els primers ceps infectats de fil·loxera a Rabós d'Empordà l'any 1879. L'any 1893 la malaltia ja havia envaït el Penedès, fins arrasar-hi totes les vinyes.

Com que a Catalunya s'havia ampliat molt les plantacions de vinya, que van esdevenir la principal activitat agrària, l'arribada de la fil·loxera que va arrabassar totes les vinyes, va ser una gran catàstrofe econòmica i social que va provocar que molta gent hagués de marxar del camp i anar a les ciutats, atreta pels llocs de feina que hi havia creat la Revolució Industrial.

Aquella crisi va marcar amb dos fets el que havia de ser el futur del sector vitivinícola català. D'una banda, quan la fil·loxera encara no havia arribat a la Península Ibèrica, alguns elaboradors i negociants de vi francesos es van establir a la Rioja, concretament a Haro, perquè hi havia una estació de tren que comunicava amb el port de Bilbao i els permetia exportar el vi fàcilment cap a França. Això va portar els mètodes bordelesos d'elaboració de vi de qualitat amb criança a la Rioja, que així va agafar prestigi i va aconseguir el que encara passa en certa manera a l'actualitat: que el vi de Rioja sigui sinònim de qualitat.

D'altra banda, com que la fil·loxera va arrabassar totes les vinyes, que es van haver de plantar de nou, a gran part de la Catalunya vitivinícola i especialment al Penedès es va optar per l'elaboració de cava -xampany, se'n deia aleshores- que s'havia començat a elaborar una anys abans, quan Luis Justo y Villanueva, de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, va impulsar l'elaboració d'un vi escumós autòcton amb el mètode xampanyès a partir de la reunió agrícola del 1862, una tasca que va continuar el 1872 Josep Raventós i Fatjó, de Can Codorníu.

Aquest és l'origen de la “cavització” del Penedès, i per tant, la replantació de les vinyes amb les tres varietats blanques autòctones més adients: xarel·lo, macabeu i parellada, que fan vins de característiques que, combinats, es complementen i que, a més a més, maduren una darrera l'altre i permeten esglaonar i racionalitzar la verema. Aquesta especialització va provocar la desaparició de gran part de les varietats autòctones de raïm, en una tendència que va continuar durant dècades conforme anava augmentant la producció de cava gràcies a la internacionalització del producte.