Tradició vitivinícola catalana I. De l’antiguitat a l’Edat Mitjana

Catalunya, país de vins: un recorregut de 2.700 anys

Pot semblar un tòpic insistir en que Catalunya és un país de vins, però altres països elaboradors, amb una tradició que es remunta en el millors dels casos a pocs segles, com l'Argentina, Austràlia, Califòrnia o Sud-àfrica, envegen aquest passat que dóna als nostres vins un prestigi i un arrelament cultural i gastronòmic que els seus no tenen.

Sabem que el conreu de la vinya i l'elaboració i comerç de vi a les terres de l'actual Catalunya tenen més de 2.700 anys d'història, tot i que encara es plantegen dues hipòtesis sobre la seva introducció, sempre lligades als contactes entre la població indígena i pobles forans, grecs i fenicis.

Una de les hipòtesis proposa que els introductors són els grecs foceus, que van arribar pel nord de la Península Ibèrica, a partir de les seves colònies de Massàlia (Marsella) i Empúries; l’altra que són els fenicis, a partir de les seves factories del sud peninsular, que van fundar la ciutat d’Ebussus (Eivissa), a través de la qual el comerç fenici es va escampar pel territori de l’actual Catalunya. Entre la segona meitat del segle VII aC i el primer quart del segle VI aC, es detecta una presència regular i contínua de materials fenicis en diferents poblats i necròpolis indígenes tant al nord com al sud de la desembocadura de l’Ebre, i la troballa de llavors de raïm als jaciments del Turó de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès, Alt Penedès) i Sant Jaume/Mas d’en Serra (Alcanar, Montsià) sembla que es decanta per la hipòtesi d’introducció pel sud, perquè el context on han aparegut aquestes llavors és clarament d’influència fenícia.

Sigui com sigui, aquest passat remot serveix d'una banda per il·lustrar l'excel·lent aclimatació de la vinya al nostre territori, i d'altra, per explicar l'arrelament de la cultura del vi a Catalunya, atès que és anterior, fins i tot, a la romanització, precursora de l'actual identitat basada en la llengua catalana.

Conreu i consum es van estendre amb la romanització i van continuar en època visigoda i també musulmana. No podia ser altrament, perquè una part impossible d’apreciar dels habitants d’al-Andalus eren descendents d’hispanogots i continuadors, almenys parcialment, de les seves tradicions agrícoles.

Durant l'Edat Mitjana, la continuïtat de la viticultura i l'elaboració de vi va quedar en mans de la noblesa i les grans institucions de l’Església, que necessitava el vi per a celebrar la missa. Així, l’explotació dels recursos es va organitzar de dalt a baix: el comte atorgava terres als seus fidels i a les cases religioses com a forma de remuneració de serveis i fidelitats; aquests sotsdistribuïen terres als seus sotsvassalls a canvi de rendes, de prestacions militars o de simple fidelitat, i aquests feien semblantment cap avall fins arribar al pagès viticultor.