17.12.19

Les varietats autòctones, un valor de futur o un passat romàntic?

La defensa i recuperació de les varietats de raïm autòctones, en contraposició a la proliferació de les varietats foranes, és el tema de debat més candent i aferrissat actualment al món del vi, a Catalunya, però també a la majoria de zones vitivinícoles europees, excepte, és clar, a les zones productores franceses d’on són originàries les varietats que a la resta d'indrets es consideren foranes.

Fins i tot als països del Nou Món Vitivinícola, Austràlia, Argentina o Xile, on no disposen de varietats autòctones atès que la vitivinicultura és una activitat agrícola importada d'Europa, han intentat -i aconseguit en alguns casos- fer-se seves algunes varietats de raïm, totes d’origen francès. Així, Austràlia ha adoptat el sirà com a raïm més representatiu del país, Argentina la varietat malbec, Xile la carménère (extingida arran de la fil·loxera a Bordeus, el seu indret d'origen) o la tannat a l'Uruguai.

I com és que ara es debat tant sobre aquest tema si fa una anys -posem-ne trenta- ningú en parlava, d'això? Doncs d'una banda perquè els coneixements dels consumidors eren molt més bàsics i l’elecció es basava en la marca sense gaire més criteris. A més, hi havia menys varietats on triar, ja que les franceses tot just es popularitzaven i les autòctones no s’havien dut d’un indret a l’altre, així que a cada zona s’elaborava amb les dues o tres varietats locals. D'altra banda, fins fa uns anys no era freqüent el control de temperatura de la fermentació i això no permetia respectar tant com ara les aromes primàries procedents del raïm. La major part dels matisos venien del clima i del terreny locals i de l’elaboració i la criança, així que la varietat era molt menys decisiva que ara.

També és cert que la incorporació dels nous països elaboradors, com Califòrnia o Austràlia va posar de moda explicitar les varietats, atès que aquests indrets no tenien altres dades rellevants que posar a l’etiqueta per donar a conèixer al consumidor quina mena de vi oferien. I així va ser com els elaboradors europeus van descobrir que el vi de tota la vida, fet amb garnatxa, macabeu o monestrell, de cop es convertia en un prestigiós “monovarietal de garnatxa”, malgrat que aleshores encara eren molt més freqüents els vins elaborats amb cupatge o mescla de diverses varietats.

I perquè el debat és tan aferrissat i desperta tantes passions? Doncs molt fàcil: Els cellers, fins i tot els viticultors, són empreses amb lògics interessos econòmics i les vinyes són plantes llenyoses amb una vida estimada d'un segle o més, que no són productives fins el tercer o quart any després de plantades i que assoleixen una qualitat òptima a partir dels deu. Així que pot ser un daltabaix econòmic per a un celler o viticultor que ha apostat per les varietats foranes, que de cop i volta, després que fa vint anys semblessin que eren la salvació del sector i l'aposta més rendible, ara es popularitzi la sensació que —això en el millor dels casos— són vins que no estan “de moda” i en el pitjor, que els vins que s'elaboren amb aquestes varietats no són de qualitat.

D'altra banda, els que han apostat per les varietats autòctones, o que simplement les conserven perquè al seu moment no van disposar de capacitat econòmica per substituir-les per les foranes, lògicament defensen la seva opció. De fet, gran part de l'èxit originari del renaixement, a principi dels anys vuitanta, dels vins prioratins es basa precisament en el fet que en el moment en que es van popularitzar la plantació de ceps de varietats foranes, el Priorat era una comarca deprimida, que havia quedat al marge del l'èxit cavista del Penedès, cosa que va fer impossible als viticultors locals, empobrits, la replantació i substitució dels vells ceps de garnatxa i carinyena per altres de joves més productius i de varietats “a la moda”.

Així, quan el ja mític grup de “pioners” o “magnífics” del Priorat decideix elaborar vins d'alt nivell en aquesta comarca, ho fa disposant d'un impressionant patrimoni de vinyes velles d'aquestes varietats autòctones. Un altre exemple és la Terra Alta, on els viticultors van estar molts any lamentant-se —i passant-ho econòmicament molt malament— per no pertànyer a la DO Cava i no poder vendre els seu raïm als cavistes penedesencs. Això els va portar a conservar un gran vinyar de garnatxa blanca, de ceps adults i de baixa producció, que a hores d'ara és lògic que intentin posar en valor.

El cert és que en un món globalitzat, la singularitat és un valor afegit. Així que el fet de disposar de varietats autòctones locals, que diferencien i donen una personalitat única als vins catalans de diversos indrets, és una oportunitat que no es pot deixar passar.
Així, el raïm trepat a la Conca de Barberà, el xarel·lo al Penedès, el macabeu a Tarragona, la garnatxa blanca a la Terra Alta, la garnatxa i la carinyena negres a Priorat, Montsant i Empordà, on a més, s’està recuperant també la carinyena blanca, el picapoll i el mandó a Pla de Bages o la pansa blanca a Alella, a més de la trilogia del cava: macabeu, xarel·lo i parellada, és un patrimoni únic que s’ha de posar en valor. De ben segur és pe això que a la DO Costers del Segre estan treballant en la recuperació de la varietat trobat.

Comparteix aquesta notícia