Quick Fixes. El nou reglament de la U.E. per obtenir la prova de transport de les mercaderies entre dos Estats Membres.

Com adaptar la llei d’estiba a les mercaderies de les empreses del sector de l’alimentació.

 

 

Les factures emeses en una venda intracomunitària estan exemptes d’IVA per tant, les factures que es fan als clients comunitaris no tenen IVA. El venedor, que és qui emet la factura, també és qui ha de demostrar davant d’hisenda que la mercaderia ha sortit del país i així poder emetre la factura sense IVA.  

Quan es fa una exportació, és a dir, una venda a un país de fora de la Unió Europea, el document que demostra davant hisenda la sortida de la mercaderia de la UE és el DUA, però en les expedicions intracomunitàries, com que no hi ha duanes entres països de la UE, no es fa el DUA i per tant el document per justificar la venda sense IVA és diferent. 

Fins a l’any 2020 era una Directiva de la Unió Europea la que regulava la prova de transport. Les directives són actes legislatius en els quals s’estableixen objectius que tots els països de la UE han de complir, però correspon a cada país elaborar les lleis pròpies necessàries per complir amb els objectius dictats per la UE. 

El resultat és que cada país dicta els documents necessaris per poder demostrar que la mercaderia ha viatjat a un altre Estat Membre. Aquest document no coincideixen entre els països i per tant hi ha una gran desorientació en la matèria. 

Per regular aquesta situació, la UE ha dictat un Reglament. Un Reglament és un acte jurídic legislatiu vinculant. El Reglament s’ha d’aplicar en la seva totalitat en tots els Estats Membres. 

El nou reglament estableix que els documents que formaran la prova de transport han de ser independents de les dues parts, comprador o venedor. 

També estableix que, depenent de l’empresa que assumeix el transport, els documents poden ser diferents. Es poden veure el següent esquema: 

 

 

ESQUEMA QUICKFIXES

 

 

Si el transport l’assumeix el venedor i, per tant, els Incoterms utilitzats són els de les famílies Cs i Ds, serà suficient amb dos documents de transport o un document de transport i un altre document dels que hi ha reflectits en l’esquema.

Si el transport l’assumeix el comprador, i per tant els Incoterms utilitzats són l’EXW o qualsevol de la família de les Fs, els documents requerits seran dos de transport, a triar en la llista de l’esquema i la declaració de l’adquirent. També podria ser un document de transport i un altre document de la llista de l’esquema, més la declaració de l’adquirent.

Si fem una anàlisi de si el venedor pot acomplir amb el Reglament, i per tant aconseguir els documents que es demanen per aconseguir la prova de transport, ens adonem que no hi ha cap problema si el venedor fa el transport, però que té serioses dificultats en aconseguir els documents si  el venedor no assumeix el transport. Això passaria amb els Incoterms EXW, FCA, FOB o FAS.

Els problemes per aconseguir els documents es produeixen perquè hauríem de demanar al comprador aquests documents com per exemple “document bancari del pagament del transport” o la “factura del transportista”.

També podem visualitzar  que existeixen altres derivades importants al no acompliment del Reglament. Si no podem demostrar amb els documents la sortida efectiva de la mercaderia a un altre país de la UE i per tant, no podem facturar amb una factura exempta d’IVA, podríem fer la declaració del 349?

Com a conclusió, veiem que és interessant realitzar, si és possible, vendes intracomunitàries utilitzant Incoterms on el transport l’assumeixi el venedor. Ens estalviarem mals de cap!